Anna Rubio Interview

“La multi-resistència a antibiòtics serà un greu problema mèdic del futur”

Laia Vives (04/04/2018)

 

L’Anna Rubio és nascuda a Barcelona. És doctora en Biotecnologia i fa quatre anys va marxar a Heidelberg (Alemanya) a fer un postdoc. Recentment ha publicat un estudi sobre la transferència bacteriana de resistències a antibiòtics a la revista Cell. És una apassionada de la dansa africana, la muntanya i li encanta viatjar. L’Anna Rubio donarà demà 11 d’abril el Seminari de Programa de SCB al Parc Científic de Barcelona a les 9:30 del matí.

 

Com van ser els teus inicis a la ciència?

Vaig estudiar Bioquímica i Biotecnologia a la Universitat Autònoma de Barcelona i després vaig fer un màster de Biotecnologia Molecular a la Universitat de Barcelona. El màster em va portar a fer el doctorat amb la Dra. Maria Solà a la Unitat de Biologia Estructural de l’Institut de Biologia Molecular de Barcelona (Consejo Superior de Investigaciones Científicas).

 

Els resultats del teu doctorat es van publicar molt bé.

Vaig tenir la sort de formar part d’un projecte fascinant sobre un factor de transcripció mitocondrial humà (TFAM) dirigit per la Dra. Maria Solà. Vam obtenir la seva estructura tridimensional mitjançant la cristal·lografia de Raigs X. L’estructura i diversos assajos bioquímics ens van permetre entendre com s’empaqueta l’ADN mitocondrial i com aquest factor pot doblegar l’ADN i reclutar la maquinària de transcripció que permet expressar la informació genètica que conté. Va ser molt bonic poder tenir la foto de com funciona aquest procés biològic.

 

Més enllà de la recerca bàsica, quina implicació pot tenir en biomedicina?

Si aconseguim saber com aquest ADN mitocondrial és empaquetat i protegit de tota la cadena d’estrès oxidatiu podem entendre què succeeix en casos on hi ha un mal funcionament d’aquest procés. Si l’ADN no s’empaqueta bé pot malmetre’s i s’ha vist que aquestes lesions poden estar relacionades amb malalties neurodegeneratives com l’Alzheimer i el Parkinson.

 

I com fas el salt a l’European Molecular Biology Laboratory (EMBL) de Heidelberg?

Vaig fer una col·laboració durant el doctorat a un altre institut, el Centre Alemany de Recerca sobre el Càncer (DKFZ), que està a Heidelberg, així que ja coneixia la ciutat i gent de l’EMBL. Estava buscant un lloc per fer el postdoc i vaig rebre una oferta de feina del grup de la Dra. Orsolya Barabas per un projecte sobre la desmetilació de l’ADN i com aquesta afecta en l’epigenètica. Al cap d’un mes d’haver començat, un altre grup va publicar els resultats del que jo estava investigant. Així que vam rescatar d’un calaix el projecte en el qual he estat treballant aquests últims tres anys i mig.

 

D’un calaix?

Sí, era un projecte d’un noi que havia marxat del laboratori que estava en una fase molt inicial. A mi no em convencia treballar amb una proteïna d’origen bacterià i al principi va ser una mica desesperant. És difícil portar a terme un projecte amb tantes preguntes obertes. Però ho hem aconseguit.

 

I quins resultats heu obtingut?

Hem pogut determinar la base molecular d’un mecanisme d’expansió de la multi-resistència a antibiòtics en bactèries mitjançant la resolució de l’estructura tridimensional i l’estudi funcional in vitro i in vivo d’una transposasa. Els transposons són elements genètics que “salten” d’un ADN a un altre i la transposasa és la proteïna que permet que es doni aquest procés de copy-paste de l’ADN. Nosaltres en concret hem estudiat un transposó bacterià que conté la resistència a Vancomicina, un antibiòtic que s’usa en última instància quan tots els altres han fallat.

 

Quina importància té la multi-resistència a antibiòtics?

Sembla que d’aquí 10 anys el principal problema mèdic seran les bactèries multi-resistents, de manera que els nostres resultats ens han portat a buscar un mecanisme que bloquegi aquesta transferència. En aquest sentit hem dissenyat un pèptid, una curta seqüència d’aminoàcids, que bloqueja una cua de la transposasa essencial per la seva funció. D’altra banda, també hem dissenyat un petit fragment d’ADN que s’uneix específicament a un nucleòtid determinant i impedeix la inserció a l’ADN destí. Són dues vies potencials per bloquejar l’activitat i, per tant, aturar l’expansió de la resistència a antibiòtics mitjançant aquest mecanisme.

 

La resolució de l’estructura de la transposasa va ser mitjançant la cristal·lografia de raigs X?

Si. Els complexes de proteïna i ADN sempre són molt complicats de cristal·litzar. Per obtenir una mostra homogènia vam crear una transposasa inactiva mitjançant la mutació d’un aminoàcid per tenir la foto del mecanisme sempre en el mateix estat. L’altre variable amb la que vam jugar va ser la longitud de l’ADN fins que vam trobar l’òptima per formar els cristalls. Per difractar els cristalls i poder obtenir l’estructura, he fet molts viatges amb tren al sincrotró de Hamburg carregada de dewars.

 

Dewars?

Són contenidors de nitrogen líquid on portem els cristalls. Els de viatge solen pesar uns 15 quilos.

 

I com els portaves?

Doncs un a l’esquena dins la motxilla i els altres dos, una a cada mà. Les meves coses personals les encaixava pels racons lliures de la motxilla, m’obligava a portar-ne poques (riu).

 

Doncs per estar en un calaix ha resultat ser molt interessant.

Jo tenia ganes que es publiquessin els resultats, però mai jo, ni ningú, va pensar que aquest treball es publicaria a Cell. Avui en dia, el finançament va subjecte al nivell de les publicacions i la comunitat científica té aquest objectiu. Però, els científics hauríem de voler explicar històries, entendre mecanismes i no centrar-nos únicament en publicar grans articles.

 

La comunitat científica té molta pressió i heu de fer molts sacrificis per aconseguir resultats com els vostres…

De fet, quan ens van contestar els revisors amb les correccions i comentaris sobre l’article jo estava a la Patagònia xilena de vacances. Vaig fer una tornada exprés: 3 hores de bus fins a Punta Arenas, 4 hores d’avió fins a Santiago de Xile, 8 hores d’avió fins a Madrid, 1 hora d’avió fins a Barcelona, vaig dormir i a les 6:00 del matí sortia cap a Frankfurt on vaig agafar l’últim bus d’una hora fins a Heidelberg. A les 10 del matí era al laboratori per començar a treballar en les correccions. En un dia vaig creuar mig món, “pim-pam”.

 

I ara, què fas?

Doncs de moment estic decidint què fer i continuo formant-me. L’altre dia vaig donar un xerrada sobre comunicació científica dins d’un Cicle Formatiu de Tècnic de Laboratori. Quan vaig preguntar quines revistes científiques coneixien em van contestar: “National Geographic”.

 

Gairebé igual que Cell

Logo IBMB_csic-01

Logo CSIC

Logotipo_del_Ministerio_de_Economía_y_Competitividad

Generalitat

XRB

Feder-01